Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 25 de maig de 2015

Ferrada Cagate Lorito : Montsec

Dissabte 9 de Maig del 2015.

No feia una setmana que havia complert 41 i per demostrar-me a mi mateix que continuo en forma vaig anar amb els companys de ferrades i barrancs a fer una de les més dures, la Cagate Lorito, a part, el segon cop que vaig fer-la l'any passat vaig haver de retirar-me gairebé al principi, doncs havia acabat de sortir d'una grip i no estava gaire fi, i des de llavors tenia una espina clavada que m'havia de treure.

La Cagate Lorito és una ferrada de categoria K6, és a dir, la màxima, i és considerada la segona més dura de Catalunya, només superada per la Feliz Navidad. S'ha de pujar i baixar una paret de 65 metres i en ella trobarem cadenes, amb les que hem de caminar per la paret, ponts, tirol.lines, presses de roca, clavijas, desploms, escales, trapecis per on hem de passar i fins hi tot una barra de bombers per on hem de descendir. La veritat és que és molt divertida, a part de dura. Nosaltres la farem sense pressa, ho important és acabar-la i passar-ho bé.

Quedem a les 6:30 al velòdrom d'Horta i en un parell d'hores arribem al poble de Sant Llorenç de Montgai, on deixem el cotxe a l'entrada del poble.
Anem el Jorge, el Cristian, que ja l'han fet de pujada i baixada, el Pere que no l'ha fet, la Helena que no la farà però ens farà les magnífiques fotos, i jo.

Des de l'aparcament seguim el camí que hi ha amb indicacions de tant en tant que ens porten a peu de la ferrada.

Aproximació a la ferrada
Els valents amb la ferrada darrere
Pere, Cristian, jo i Jorge
Comencem la ferrada per uns passos que ens fan suar una mica. Només començar provem que és dura. Pere no ho té gaire clar, però el convencem i segueix endavant. Al principi hi ha alguna cadena, esglaons separats i petits pals de ferro força tècnics on el lloc per agafar-se és mínim. 



Cristian abans d'arribar el primer sostre

Pere a mitja paret
Una vegada arribem el sostre ens hem d'aferrar a una petita escala que hi ha. A sota hi ha una campana que en principi s'ha de fer sonar, jo, com que trobo una mica complicat li dono alguna puntada de peu des de a dalt, però no sona i continuo endavant. Passada la campana pugem una mica sense gaire complicacions i trobem el pont.

Superat el sostre trobem el pont
Pont a 60 metres d'alçada
Després del pont baixem una mica i trobem una llarga cadena a la que ens hem d'assegurar i que ens servirà per caminar per la paret fins arribar a l'altra banda on continua la ferrada cap amunt.

Pere caminant per la paret

Una vegada travessada la cadena pugem una mica i trobem una bústia on podem deixar les nostre impressions i el Lorito, a qui saludem.

Pere i el Lorito
El Lorito i jo

La mascota de la ferrada
Aquí arribem a la part alta del cingle i sortim de la ferrada. Descansem una mica, bevem aigua i tornem a baixar cap avall, on continua la ferrada, aquest cop cap abaix.

Cristian iniciant la baixada
Només començar la baixada trobem unes presses d'escalada força separades on haurem d'estirar-nos al màxim per poder-les superar. Després de les presses trobem una barra de bombers per on hem de baixar quatre metres. Jo vaig esquivar-la i mig agafant-me a la barra i a la paret vaig poder baixar fins al petit pati que hi ha abaix. Fa una mica de cosa, doncs has de baixar d'un salt l'últim tram i el pati fa menys d'un metre, a sota la cinglera.

Jorge abans del tram de presses
Cristian al costat de la barra de bombers
Cristian fent la tirol.lina
Una vegada passada la barra seguim per la paret on ens agafem només de les mans, fins l'inici de la tirol.lina.  El Cristian no s'ho pensa dos cops i es llença. No fa falta portar politxa, agafant-nos amb els dissipadors, i si pot ser una baga, ja n'hi ha prou. Hem d'anar en conte de ni anar massa ràpid ni massa lents, doncs si sortim amb força ens podem fotre una bona castanya, com li va passar al Pere, i si anem sense impuls ens podem quedar enmig i hem de tirar de braços.

Pere guiat pel Jorge per fer la tirol.lina
Després de pensar-s'ho molt Pere es llença. No li quedava més remei, doncs no podia tirar-se enrere.



Quan arribem a l'altre extrem encadenem la politxa a la paret i després ens assegurem a la paret, després desenganxem la politxa per a que pugui tornar a l'inici i continuem la ferrada per una escala que ens tira cap enrere. Jo vaig deixar-me engantxada la politxa i vaig haver de tornar enrere, amb l'esforç que això va representar, doncs la posició és força incòmoda.

Jorge fent la tirol.lina
Després de la tirol.lina trobem un parell de trapecis per on hem de passar agafats a la paret. Es mouen una mica però amb calma es fan bé.

Pere al costat dels trapecis
Al cap de poc trobem una cadena allunyada que hem de fer servir per passar a l'altre costat. Per arribar a ella hem d'agafar un pal amb un ganxo de ferro i "pescar" l'anella de la cadena en una posició força incòmoda que si ens descuidem ens fa caure. Paciència i a pescar.

Cristian pescant la cadena

Passada la cadena seguim una mica i de seguida arribem a una escala estreta i feta de cadenes que no para de moure's per on haurem de baixar. Anem una mica cansats i l'escala és força incòmoda, però la ferrada s'acaba i s'ha de fer un últim esforç. 


Darrera escala




Arribem a sota la ferrada, just al costat d'on hem sortit, on ens espera la Helena que ha fet tantes i tan bones fotos.

Helena la fotògrafa
Acomiadant-nos de la ferrada
Anem als cotxes i d'allí al poble, on prenem algun refresc en un bar al costat del pantà de Camarasa. Les vistes són immillorables.


Després de prendre alguna cosa anem al costat de la pressa que hi ha al pantà, dinem, i practiquem una mica d'escalada en unes vies fàcils que hi ha a preu de carretera. És una zona amb moltíssimes vies. El darrer cop que vaig venir, amb el Cristian, el Fili i la Eva vam fer el Congost de Mu, una passejada molt maca i fàcil que comença des d'allí mateix.

Helena escalant una mica


Després de matar el gusanillo de l'escalada tornem cap a casa, contents d'haver fet la Cagate Lorito i d'haver escalat una mica.