Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 25 de maig del 2015

Ferrada Cagate Lorito : Montsec

Dissabte 9 de Maig del 2015.

No feia una setmana que havia complert 41 i per demostrar-me a mi mateix que continuo en forma vaig anar amb els companys de ferrades i barrancs a fer una de les més dures, la Cagate Lorito, a part, el segon cop que vaig fer-la l'any passat vaig haver de retirar-me gairebé al principi, doncs havia acabat de sortir d'una grip i no estava gaire fi, i des de llavors tenia una espina clavada que m'havia de treure.

La Cagate Lorito és una ferrada de categoria K6, és a dir, la màxima, i és considerada la segona més dura de Catalunya, només superada per la Feliz Navidad. S'ha de pujar i baixar una paret de 65 metres i en ella trobarem cadenes, amb les que hem de caminar per la paret, ponts, tirol.lines, presses de roca, clavijas, desploms, escales, trapecis per on hem de passar i fins hi tot una barra de bombers per on hem de descendir. La veritat és que és molt divertida, a part de dura. Nosaltres la farem sense pressa, ho important és acabar-la i passar-ho bé.

Quedem a les 6:30 al velòdrom d'Horta i en un parell d'hores arribem al poble de Sant Llorenç de Montgai, on deixem el cotxe a l'entrada del poble.
Anem el Jorge, el Cristian, que ja l'han fet de pujada i baixada, el Pere que no l'ha fet, la Helena que no la farà però ens farà les magnífiques fotos, i jo.

Des de l'aparcament seguim el camí que hi ha amb indicacions de tant en tant que ens porten a peu de la ferrada.

Aproximació a la ferrada
Els valents amb la ferrada darrere
Pere, Cristian, jo i Jorge
Comencem la ferrada per uns passos que ens fan suar una mica. Només començar provem que és dura. Pere no ho té gaire clar, però el convencem i segueix endavant. Al principi hi ha alguna cadena, esglaons separats i petits pals de ferro força tècnics on el lloc per agafar-se és mínim. 



Cristian abans d'arribar el primer sostre

Pere a mitja paret
Una vegada arribem el sostre ens hem d'aferrar a una petita escala que hi ha. A sota hi ha una campana que en principi s'ha de fer sonar, jo, com que trobo una mica complicat li dono alguna puntada de peu des de a dalt, però no sona i continuo endavant. Passada la campana pugem una mica sense gaire complicacions i trobem el pont.

Superat el sostre trobem el pont
Pont a 60 metres d'alçada
Després del pont baixem una mica i trobem una llarga cadena a la que ens hem d'assegurar i que ens servirà per caminar per la paret fins arribar a l'altra banda on continua la ferrada cap amunt.

Pere caminant per la paret

Una vegada travessada la cadena pugem una mica i trobem una bústia on podem deixar les nostre impressions i el Lorito, a qui saludem.

Pere i el Lorito
El Lorito i jo

La mascota de la ferrada
Aquí arribem a la part alta del cingle i sortim de la ferrada. Descansem una mica, bevem aigua i tornem a baixar cap avall, on continua la ferrada, aquest cop cap abaix.

Cristian iniciant la baixada
Només començar la baixada trobem unes presses d'escalada força separades on haurem d'estirar-nos al màxim per poder-les superar. Després de les presses trobem una barra de bombers per on hem de baixar quatre metres. Jo vaig esquivar-la i mig agafant-me a la barra i a la paret vaig poder baixar fins al petit pati que hi ha abaix. Fa una mica de cosa, doncs has de baixar d'un salt l'últim tram i el pati fa menys d'un metre, a sota la cinglera.

Jorge abans del tram de presses
Cristian al costat de la barra de bombers
Cristian fent la tirol.lina
Una vegada passada la barra seguim per la paret on ens agafem només de les mans, fins l'inici de la tirol.lina.  El Cristian no s'ho pensa dos cops i es llença. No fa falta portar politxa, agafant-nos amb els dissipadors, i si pot ser una baga, ja n'hi ha prou. Hem d'anar en conte de ni anar massa ràpid ni massa lents, doncs si sortim amb força ens podem fotre una bona castanya, com li va passar al Pere, i si anem sense impuls ens podem quedar enmig i hem de tirar de braços.

Pere guiat pel Jorge per fer la tirol.lina
Després de pensar-s'ho molt Pere es llença. No li quedava més remei, doncs no podia tirar-se enrere.



Quan arribem a l'altre extrem encadenem la politxa a la paret i després ens assegurem a la paret, després desenganxem la politxa per a que pugui tornar a l'inici i continuem la ferrada per una escala que ens tira cap enrere. Jo vaig deixar-me engantxada la politxa i vaig haver de tornar enrere, amb l'esforç que això va representar, doncs la posició és força incòmoda.

Jorge fent la tirol.lina
Després de la tirol.lina trobem un parell de trapecis per on hem de passar agafats a la paret. Es mouen una mica però amb calma es fan bé.

Pere al costat dels trapecis
Al cap de poc trobem una cadena allunyada que hem de fer servir per passar a l'altre costat. Per arribar a ella hem d'agafar un pal amb un ganxo de ferro i "pescar" l'anella de la cadena en una posició força incòmoda que si ens descuidem ens fa caure. Paciència i a pescar.

Cristian pescant la cadena

Passada la cadena seguim una mica i de seguida arribem a una escala estreta i feta de cadenes que no para de moure's per on haurem de baixar. Anem una mica cansats i l'escala és força incòmoda, però la ferrada s'acaba i s'ha de fer un últim esforç. 


Darrera escala




Arribem a sota la ferrada, just al costat d'on hem sortit, on ens espera la Helena que ha fet tantes i tan bones fotos.

Helena la fotògrafa
Acomiadant-nos de la ferrada
Anem als cotxes i d'allí al poble, on prenem algun refresc en un bar al costat del pantà de Camarasa. Les vistes són immillorables.


Després de prendre alguna cosa anem al costat de la pressa que hi ha al pantà, dinem, i practiquem una mica d'escalada en unes vies fàcils que hi ha a preu de carretera. És una zona amb moltíssimes vies. El darrer cop que vaig venir, amb el Cristian, el Fili i la Eva vam fer el Congost de Mu, una passejada molt maca i fàcil que comença des d'allí mateix.

Helena escalant una mica


Després de matar el gusanillo de l'escalada tornem cap a casa, contents d'haver fet la Cagate Lorito i d'haver escalat una mica.

dimarts, 19 de maig del 2015

Santuari de Cabrera: Collsacabra

Diumenge 17 de Maig del 2015

Per fi, després de molt de temps podem anar al Santuari de Cabrera. És el primer cop, però per ho que havia llegit semblava una excursió molt atractiva i la veritat és que no ens va decebre.

Per l'excursió serem poquets: Lucía i Sílvia, Sònia i Mírian i nosaltres quatre. Contra menys siguem més ràpid anirem.

Sortim de Badalona i agafem la C17 fins Vic, després la C25, sortim a Roda de Ter i ens dirigim a Cantonigrós sense arribar-hi. Després d'una llarga recta i una corva sobre un pont, on hi ha pista a l'esquerre del pont i un altre pista asfaltada al final del pont a l'esquerre amb un cartell de Santuari de Cabrera l'agafem i seguim un parell de quilòmetres fins veure uns cartells que assenyalen la Font de Cabrera, per un caminet a la dreta, on deixem el cotxe.

La font de Cabrera té una petita taula de pedra amb bancs, i està en un racó força ombrejat. Marta Dachs, aquí tens un nou lloc per anar de pícnic. Aquí començarem l'excursió.

L'excursió serà d'uns 9 quilòmetres i 450 metres de desnivell, concentrats en una pujada llarga i intensa i una baixada en alguns punts també intensa.  És una excursió molt maca que passa per prats, fagedes, boscos d'avets, amb algun petit pas equipat en forma de baranes i graons i amb unes vistes maquísimes. Ho torno a dir, ens va agradar molt.
Nosaltres varem començar a les onze i varem arribar a les cinc, però dinant, descansant i fent fotos. A pas normal i sense parar es podria fer en tres hores.

Font de Cabrera
Al costa de la font i passant per una valla que puja iniciem l'ascens, però al no veure's camí clar reculem i seguim per la pista asfaltada fins passar Sant Julià de Cabrera.


Al fons cinglera on anirem

Sant Julià de Cabrera
Passem Sant Julià i continuem una mica fins a Cal Vidrier, una construcció que hi ha a uns tres cents metres, poc després ens endinsem quan podem al prat que hi ha a la dreta i seguim pel prat direcció a les cingleres fins trobar un sender que al cap de poc es converteix en camí.

Caminem pel prat direcció a les cingleres
Els peques fent un petit descans
Al cap de poc ens endinsem en el bosc i comencem a pujar pel camí. No té perdua, encara així anem seguint unes marques grogues, tot i que el camí és evident. Aquesta pujada no pararà fins arribar al Santuari de Cabrera. Ho bo és que enmig de la pujada es veuen unes vistes molt maques i hi ha força ombra.

Sonia i Mírian pujant
Sergi i Lucía descansant una mica
Poc a poc ens anem enlairant
Arribem al coll de Bram, on comencem les escales dels 300 esglaons. Des d'aquí ja hi ha molt bones vistes. Després de les escales s'acaba la pujada i hi ha el santuari. No ho sembla però les escales són una bona pujada.

Coll de Bram amb les escales
Comencem a pujar

Molt bones vistes
Gairebé al fina de les escales
Vistes del voltant
Arribem a dalt on hi ha unes vistes precioses de les muntanyes del voltant i de la vall d'Osona. Aprofitem per fer-nos alguna foto al mirador.



Trobem quatre ases que es deixen tocar una mica i ens segueixen durant un curt tram.



Arribem al Santuari de Cabrera, on es pot visitar l'església. Hi ha un bar al costat mateix que venen begudes a 2 €. També es pot dinar, però crec que millor fer reserva. A fora hi ha varis bancs i  una taula de pedra. Hi ha molta gespa on toca el sol i l'ombra, i s'està d'alló més bé. Aprofitem per dinar i gaudir del moment. És un lloc molt maco i s'està molt bé.


Foto de grup al santuari
Recuperades les forces continuem la marxa deixant enrere el santuari. Anem cap a la petita creu i seguim endavant. 


Bosc d'abets no gaire lluny per on passarem més tard

Trobem un nou mirador des d'on es veuen les cingleres i la vall d'Osona. Impressiona una mica.

Cingleres
Passat el mirador hi ha com una mena de passadís de cinc metres d'amplada i trenta de llarg amb cingleres als dos cantons. No implica cap dificultat travessar-ho, però les cingleres sense protecció queden a prop i impressiona una mica. Les vistes, com durant gran part de l'excursió, espectaculars.


Passadís amb cingleres als dos cantons

Arribem a la senyera i ens fem alguna foto més, després continuem endavant seguint el camí.



Ara haurem de baixar un metre i mig fent servir esglaons que hi ha a la roca. No és difícil i sí divertit.

Mírian i Martí



Trobem un parell més de graons que ens permeten superar un petit pas i arribem a una petita feixa amb una barana de ferro per major seguretat que hem de travessar per arribar a l'altre cantó. No és gens difícil i sí una mica emocionant. Passem cadascú amb un petit per evitar sorpreses, tot i que és molt fàcil de fer.


Vista de les cingleres per on hem vingut

Pas amb barana de ferro
Pas fàcil i emocionant

Seguim i durant un curt trajecte ens endinsem en un petit bosc d'abets que deixem de seguida enrere i ens endinsem en una fageda molt maca. Com que el GPS s'ha quedat sense piles seguim les marques vermelles que ens duran cap avall. Són molt visibles i l'unic que s'ha de fer seguir-les, tot i que el camí és força evident. 





Arribem com a una mena d'explanada enmig de la fageda i a l'esquerre veiem la baixada. Les marques vermelles ens ho indiquem. Anem baixant de manera fàcil i travessant algun túnel de vegetació. A mida que baixem la vegetació anirà canviant i ens anirem trobant nous esglaons que ens ajudaran a baixar millor en alguns passos una mica més difícils, tot i que no gaire. Als peques això dels esglaons els hi va agradar molt. 


Baixada amb esglaons

Més esglaons

Finalment arribem al prat on els grans aprofitem per descansar una mica i gaudir del temps i del paisatge i els peques per jugar una mica.



Cingleres del voltant

Passat una estona només hem de seguir una mica més cap avall i de seguida arribarem de nou a Sant Julià de Cabrera, on agafarem la pista asfaltada i al cap de poc arribarem a la font de Cabrera, on hem deixat els cotxes. Ha estat una excursió molt maca i no descarto repetir-la però pujant pels esglaons.